Dafne Calvo, professora de comunicació: “La DANA va ser un cúmul de desordres informatius i faules sense portaveu oficial”

La falta d’informació abans, durant i després de la DANA ha tingut un impacte en el resultat de danys i 228 morts, la part que investiga la jutgessa de Catarroja, però també ha deixat al nu com les catàstrofes són l’esquer ideal per als “desordres informatius”. Sota aquest nom, les professores de la Universitat de València (UV) Dafne Calvo i Lorena Cano-Orón, juntament de l’investigador de la Universitat Politècnica de València (UPV) Germán Llorca-Abad, han definit el que es va veure el 29 d’octubre i els dies posteriors: agitadors que van arribar per a desinformar i recaptar diners, una guerra pel clic, faules com la de les morts massives en el pàrquing del Bonaire, imatges falses fetes amb intel·ligència artificial, influenciadors arribistes... Tot això convivint amb uns mitjans de comunicació professionals que intentaven donar informació enmig del desconcert, com descriuen en el seu llibre Bulos y barro. Cómo la DANA ejemplifica el problema de los desórdenes informativos (Catarata, 2025).

La professora Calvo, que pertany a la universitat reconeguda que sí que va tancar els seus campus i va salvar amb això desenes de vides en la riuada, explica què passa i què es pot fer perquè hi haja una informació millor en situacions de caos.

A més d’investigar el vessant comunicatiu de la DANA, la vas viure, perquè vius a València i vas anar a ajudar. Quina sensació et va quedar?

La de la importància de la resiliència. La capacitat que tenen les persones d’organitzar-se tan ràpidament, només per vincles preexistents, que sorgeix d’una manera natural i orgànica. Recorde que la primera vegada que vaig anar a netejar vam arribar a un col·legi, vam preguntar si podíem entrar-hi i ens van dir que sí, així de senzill. Allí la gent s’autoorganitzava d’una manera molt ràpida. Són dinàmiques que es donen en moments d’enorme urgència, que no es poden mantindre a llarg termini.

La jutgessa està centrada en el nexe causal entre les 228 morts i l’enviament tardà de l’SMS, però com va ser la política comunicativa general de la Generalitat i per a la resta dels ciutadans?

Va haver-hi falta de comunicació institucional des del primer moment. I cal tindre en compte que la desinformació no és un problema que afecte únicament els mitjans, és un problema social. Durant la Covid era clar que informava Fernando Simón. Ací no hi havia portaveu, simplement no existia.

Què s’hauria d’haver fet perquè els ciutadans, també els no afectats, saberen què fer, si agafaven el cotxe, si hi havia riscos, què passava a 10 quilòmetres de la capital, com ajudar...?

Primer, que hi haguera una persona que isquera cada nit a explicar què passava en cadascun dels pobles, què es necessitava i generar una estructura comunicativa que prioritzara. Hi havia moltíssima, moltíssima confusió. Em van contar, entre altres, el cas d’uns bombers de Madrid que telefonaven a activistes per a poder organitzar-se perquè no tenien més informació. Com pot ser? Cal tindre un cert lideratge, una certa altura política, utilitzar l’estructura institucional, portaveus que filtraren la informació... La televisió autonòmica, À Punt, va donar una molt bona cobertura. Acaben de destituir el director d’informatius...

A més de poca informació, heu detectat desinformació institucional aquells dies?

Que Mazón diga que és un “fet fàctic” que arribar al Cecopi a les 20.28 és més tard que arribar passades les 19.00 com va dir en un primer moment... És desinformació? Estrictament no, però evidentment hi ha un ús del llenguatge que té uns objectius que no són de transparència i rendició de comptes i òbviament influeixen en l’ecosistema informatiu existent. Es genera un relat que té un caire polític claríssim, que té uns objectius polítics claríssims i que, diguem-ne, genera una ruptura entre la ciutadania i la institució que en un principi hauria de salvaguardar els seus interessos.

Segons expliqueu en el llibre, no sols en la DANA hi ha desinformació, també faules, interessos econòmics, mentides... Quina és la diferència?

Parlar de desinformació limita molt els problemes comunicatius que hi ha en l’actualitat. Perquè hi ha qüestions que, sense ser necessàriament mentides, influeixen en el desconcert informatiu. Per exemple, la propaganda que es va fer en xarxes de l’acció del govern autonòmic de com de bé que ho feia tot mentre al carrer la sensació era una altra. Per exemple, el clickbait [fer servir titulars cridaners i tendenciosos per a generar curiositat i que el lector faça clic] no és desinformació estrictament, però si poses “El que va passar a Mestalla per la DANA et posarà els pèls de punta” tampoc és informació. Després està la informació directament sense contrastar, com la de les preteses morts en el pàrquing del Bonaire. I després estan els relats de les persones que hi han anat, influenciadors, famosos, que conten el que han vist i que també influeixen en el desconcert informatiu. Per això no ens agrada parlar de faules en concret, sinó de diferents fenòmens que, en conjunt, compliquen molt una comunicació efectiva en aquests moments.

Amb la Generalitat desapareguda informativament els primers dies, tot aquest desordre acumula més poder?

Això és el problema. Amb una crisi política tan àmplia és molt perillós, sorgeix el lema ‘Només el poble salva el poble’. En la primera manifestació contra Mazón hi havia cartells que posaven “no som ni d’esquerres ni de dretes, som els de baix i anem pels de dalt”. És un pensament molt anti-establishment. Tota aquesta desaparició de la institució ha aprofundit en la separació de la ciutadania dels sistemes democràtics. En el nivell macro, però també en el nivell micro. Hi ha una fallada molt, molt gran quan has de deixar que la ciutadania s’autoorganitze. Això porta desafecció política.

Qui guanya diners amb aquests desordres comunicatius?

La desinformació és molt viral, sobretot perquè apel·la les emocions. Sabem que indignació, por i enuig són les emocions que apareixen més en xarxes socials durant la DANA. Llavors, tots aquests missatges que d’alguna manera aprofundisquen en aquesta emocionalitat seran més fàcilment viralitzables. Això és més visites i més diners. Vivim en un context en què els mitjans de comunicació tenen moltes complicacions per a trobar un model de negoci estable i en què les xarxes socials han implantat un model d’economia de l’atenció. Llavors les faules són molt efectives, sobretot a curt termini, encara que no siguen sostenibles a llarg termini. En aquesta visió més immediata, la desinformació és una mina d’or.

També van aparéixer influenciadors, com Georgina, a qui citeu perquè va donar informació sobre donacions no verificada...

Les crisis generen una necessitat informativa, i són rendibles, perquè la gent necessita i busca informació. Fins i tot persones que a priori no tenen cap mena d’interés en aquesta mena d’esdeveniment apareixen. En un sistema d’autoritats múltiples, els mitjans fan un paper en el mateix espai que aquests influenciadors, que és molt fàcil que accedisquen a aquest sistema i tracten també de beneficiar-se’n amb motius que no són els periodístics. El mitjà de comunicació té una metodologia, té una funció social. L’influenciador, no. És un problema quan tenen capacitat d’intercedir en el flux informatiu, sense la metodologia i sense la finalitat social o la responsabilitat social que té un mitjà de comunicació.

En el llibre també assenyaleu la importància d’imposar un relat de causes i solucions, qui va tindre la culpa o què va fallar, ja que això és essencial perquè s’impose un tipus o un altre d’eixida a la crisi. Per què?

En moments de gran impacte social, la lluita pel discurs és important. Si pensem que la DANA simplement té a veure amb l’enginyeria, doncs, llavors ens oblidarem de les polítiques d’urbanisme. O ens podem oblidar de la perspectiva de la població migrant que ho ha perdut tot. O ens oblidem del canvi climàtic... Per això és tan important generar discursos que no simplifiquen el que va esdevindre i que siguen verdaderament propositius

Parleu en l’assaig d’un mètode inventat per vosaltres, el MEDI (model estàndard de desinformació). En què consisetix?

No hi ha una solució única a la desinformació o als desordres informatius. El MEDI proposa que hi ha tres qüestions rellevants per a entendre com funciona l’ecosistema informatiu en l’actualitat. D’una banda, una estructura tecnològica específica que es basa en la ‘plataformització’ en grans corporacions que han retallat el paper central dels mitjans de comunicació en l’accés a la informació. Després, una economia influïda per aquestes plataformes, que es basa en l’accés gratuït i sobretot en la generació molt ràpida i molt continuada d’informació. I després una qüestió de praxi informativa, de com els mitjans han d’operar en un sistema així. Ací no es tracta de santificar els mitjans, però sí de comprendre quins són els problemes que han tingut per a combatre aquests desordres informatius o quina és la seua posició dins seu.

De la impremta a l’actualitat s’han accelerat molt els canvis. Els mitjans, òbviament, van trobant el seu lloc i es generen incoherències, que no tenen a veure amb una mala praxi informativa, sinó amb un procés natural pel qual els mitjans han de passar. Han comprés la importància dels valors periodístics tradicionals. Per exemple, el fact-checker, el contrast d’Informació i la transparència en la metodologia. Això és periodisme, però ara hi ha finestres per a la seua reivindicació. L’exemple recent més clar és el dels periodistes plantant-se en el Congrés davant manipuladors i davant agitadors que hi estan acreditats.

Useu una metàfora per a parlar de la comunicació i tots els elements que s’hi donen, que és un bar. Com seria el bar de la DANA?

Doncs, en aquest bar ha entrat un grup de persones i ha tombat amb violència la taula del billar, per exemple, i ho ha deixat tot regirat. Hi ha gent que ha tractat d’enfrontar-ho, altres han fugit. El cambrer no és l’amo, sinó un empleat que ha estat ací intentant calmar els ànims. L’amo ni està ni se sap on està. Alguns clients s’han emportat una palada, hi ha altres persones entrant des de fora a veure com poden ajudar-hi. S’avisa la policia, i no ve. Després arriben alguns reporters locals ràpidament i apareixen els mitjans nacionals més tard, que després se’n van. I l’important és que, hui dia, aquest bar encara no ha reobert. Hi ha persones que saben que continua tancat, perquè viuen ací i hi ha persones que, simplement, ja s’han oblidat d’aquest bar.