Ramon Llull, el geni mediterrani que va crear 'l'algoritme de Déu' i va unir totes les ciències

Nascut en una illa conquerida per la creu, visqué entre tres llengües i somià amb un llenguatge universal. Fou cortesà abans que místic, programador abans que existís la informàtica, filòsof abans que la universitat reconegués el seu geni. Ramon Llull (1232–1316) és, per damunt de tot, un desafiament a les categories. Fou moltes coses alhora —teòleg, lògic, poeta, científic, missioner, diplomàtic— però mai només una. En una Europa de dogmes i fronteres, concebé el coneixement com un pont.

En un temps en què pensar era repetir, ell s’atreví a combinar. Inventà un sistema que transformava atributs divins en arguments racionals. El batejà com Ars Magna, i el proposà com una eina universal per demostrar la veritat mitjançant la raó. Amb ella volia convèncer cristians, jueus i musulmans, no amb l’espasa ni amb l’autoritat, sinó amb la intel·ligència compartida.

“Admir Ramon Llull i Juan de Herrera, perquè són els éssers més extremadament exagerats que conec”, digué Salvador Dalí, que l’interpretà com pocs: no com un beat anacrònic, sinó com un arquitecte de mons. Com Herrera amb l’Escorial, Llull dissenyà el seu propi monestir interior: una obra total on convivien la lògica, la fe, la música, l’astronomia i l’amor diví.

Fou creador d’una obra oceànica en català, llatí i àrab. Elevà la llengua catalana al rang filosòfic, fou el primer europeu que escrigué tractats teològics en àrab i emprà el llatí com a clau d’accés al debat escolàstic. Fundà la literatura catalana, però també la diplomàcia intercultural. El seu Llibre de meravelles (1288), el Blanquerna (c. 1283) o el Llibre d’amic e amat (inclòs a Blanquerna, c. 1283) no són només joies literàries: són manifestos d’una nova manera d’entendre el saber com a camí interior i exercici de raó.

Llull fou poeta, lògic, místic i científic alhora. Inventà un sistema per pensar l’absolut i escrigué en tres llengües per parlar amb el món

L’escriptor mallorquí Cristòfol Serra el descrigué com “un home inquiet, amb una intel·ligència prodigiosa i una imaginació desbordant”, i denuncià l’oblit parcial del seu llegat: “L’han reduït a un autor de llibres religiosos en català, però es margina la seva obra en llatí, que, per la seva dificultat, quasi ningú no ha llegit”. El llegat de Llull —amb més de 280 títols conservats— abasta des de tractats de mística fins a manuals pedagògics, des d’utopies novel·lades fins a diagrames algorítmics. No cercava acumular saber, sinó ordenar-lo. I no per a uns pocs, sinó per a tothom: per a savis i pagesos, per a infidels i cristians, per al món sencer.

La forja d’un pensament de frontera

A Ramon Llull no el modelà només la fe ni la filosofia, sinó el territori. Nascut i crescut en una illa dividida, conquerida i reconfigurada: la Mallorca del segle XIII, escenari de tensions entre el passat islàmic i el nou ordre cristià imposat per Jaume I. Una illa que no només canvià de mans, sinó de llengua, de lleis i de litúrgies.

Entre 1229 i 1231, l’antiga Madina Mayurqa fou presa per la Corona d’Aragó i rebatejada com a Ciutat de Mallorca. Però la cultura islàmica no desaparegué: persistí en les veus dels esclaus que encara pregaven d’amagat cap a la Meca. El jove Llull es crià enmig d’aquest encreuament: una Mallorca trilingüe, conflictiva i fèrtil, habitada per catalans, jueus i mudèjars. “Llull escrigué en català, en àrab i en llatí [...] per fer arribar el seu missatge no sols a papes i reis, sinó també a mercaders, dones i artesans”, afirma Maribel Ripoll Perelló, filòloga i directora de la Càtedra Ramon Llull a la Universitat de les Illes Balears.

Mallorca no era un racó perifèric, sinó un node estratègic de la Mediterrània. Des dels seus ports sortien naus cap a Marsella, Gènova, Tunis o Bugia. Hi circulaven mercaderies, però també còdexs, mapes i cosmogonies. S’estima que dos terços del trànsit marítim de l’illa tenia com a destinació el nord d’Àfrica. L’islam era a prop —físicament, comercialment i espiritualment— i per a Llull no fou una amenaça, sinó una interpel·lació.

Mallorca, trilingüe i multicultural després de la conquesta cristiana, forjà la seva vocació universal i la seva decisió radical de dialogar amb l’altre

Llull entengué que parlar la llengua de l’altre era pensar amb ell. Per això no es limità al llatí. Aprengué àrab per debatre amb musulmans i escrigué en català per arribar al poble pla. La seva elecció trilingüe no fou retòrica: fou política i amb la intenció de segmentar la seva audiència.

Aquest contacte quotidià amb la diferència fou, probablement, la llavor de la seva vocació universalista. Des de ben prest se sentí impel·lit a dialogar amb l’altre, no a silenciar-lo. A raonar amb ell, no a convertir-lo per la força. “Llull fou místic i racional alhora. Des de la contemplació de Déu com a creador, cercava un mètode eficaç per conèixer la realitat creada”, confirma Ripoll.

Així, en la cruïlla de rutes i religions, començà a gestar-se el Llull que segles després seria reconegut com un pensador total: un home fet de contrastos, que trià comprendre abans que imposar.

Cortesà, convers, savi i missioner

Abans de convertir-se en filòsof i visionari, Ramon Llull fou cortesà, poeta trobadoresc i home de plaers. Es movia entre els fastos de la cort de l’infant Jaume II de Mallorca com a senescal, componia versos amorosos i gaudia d’una posició privilegiada. Era mundà, culte i molt intel·ligent.

Però alguna cosa es trencà. Cap als trenta anys, segons narraria més tard en la seva autobiografia dictada a la cartoixa parisenca de Vauvert, Crist crucificat se li aparegué cinc vegades (Vita Coetanea, 1311). Aquell esdeveniment no fou una metàfora, sinó una experiència radical que alterà el curs de la seva vida. Renuncià als seus càrrecs i béns, repartí la seva fortuna entre la seva esposa Blanca Picany i els seus fills, i es retirà al puig de Randa a cercar silenci i sentit.

Allà hi tengué el que ell mateix anomenà “la il·luminació”. La conseqüència no fou una fugida del món, sinó un projecte: crear un mètode racional per demostrar la veritat, vàlid en qualsevol llengua, per a qualsevol ment. Així nasqué l’Ars Magna. Per a Maribel, “la conversió de Ramon s’ha d’entendre en el seu context. La visió del Crist crucificat i la il·luminació de Randa poden llegir-se com una epifania personal, però també com un recurs per legitimar un sistema nou i radical.”

Des d’aleshores, la seva vida fou una missió. No ingressà mai en cap orde, però visqué com un franciscà laic, entregat a la pobresa evangèlica, l’escriptura incansable i el viatge incessant. El seu cos recorria camins mentre la seva ment construïa sistemes. No cercava una fe cega, sinó comprensió lúcida. Volia convèncer, no vèncer.

Després d’una conversió fulminant, deixà la cort per lliurar-se a una vida d’escriptura, pobresa i raó al servei de la fe

Pensador total

Ramon Llull no volgué simplement conèixer-ho tot: volgué connectar-ho tot. En un món on el saber estava dividit —la teologia d’una banda, la filosofia de l’altra, i la ciència relegada als marges— ell somià amb un sistema unificat, una arquitectura del pensament on les branques del coneixement brotassin d’un mateix tronc.

Fou, en el sentit més radical i rigorós, un pensador total. Escrigué més de 280 obres en català, llatí i àrab. Cada una era un engranatge del seu aparell intel·lectual. A El llibre de contemplació en Déu (1271–1274) desplega una teologia mística monumental. A Blanquerna (c. 1283), novel·la filosòfica i social, imagina una societat ideal guiada per la virtut. A El llibre de l’amic i l’amat (c. 1283), inclòs com a apèndix contemplatiu de Blanquerna, condensa l’experiència de l’ànima amb una intensitat poètica que anticipa sant Joan de la Creu. I a L’arbre de la ciència (1295–1296), dissenya una classificació orgànica del saber humà, com un bosc estructurat per jerarquies de conceptes.

La seva obra comprèn més de 280 títols. Uní teologia, ciència, literatura i lògica en un sistema coherent i visual del coneixement

En el cor d’aquest univers es troba l’Ars Magna: una màquina lògica que combinava nocions essencials (bondat, saviesa, glòria, justícia...) per deduir conclusions mitjançant figures mòbils. Fou un intent de formalitzar el pensament humà abans de la lògica simbòlica. Una mena d’àlgebra de l’absolut. “Llull crea un sistema per relacionar veritats a partir d’uns principis absoluts. La seva capacitat per posar en diàleg conceptes el fa radicalment modern. Amb les seves figures, donava una dimensió visual al raonament”, afirma Ripoll.

La seva lògica no excloïa la fe: l’afinava. En Llull, pensar era pregar. Ordenar conceptes, un acte d’amor. Per això el seu sistema combinava geometria i passió, rigor i contemplació. No era un escolàstic convencional, ni un místic sense mètode: era ambdues coses alhora. A més, Llull no fou un pensador aïllat. Recorregué universitats, biblioteques, monestirs i palaus cercant interlocutors. Ensenyà, dictà, discutí. Lluità perquè la seva obra no quedàs sepultada en arxius, sinó que circulàs, s’ensenyàs i es compartís. El seu pensament no volia romandre a la perifèria: volia habitar el centre del món.

Viatger incansable

L’obra de Ramon Llull no va néixer dins una cel·la ni en un escriptori fix. Va néixer en trànsit. Fou un pensador errant, un intel·lectual del camí. Per a ell, pensar era també desplaçar-se: posar el cos en la incertesa i la ment en el diàleg.

Recorregué la Mediterrània com un monjo sense hàbit però amb mètode. Viatjà a París, capital del saber escolàstic, on s’enfrontà a l’aristotelisme dominant i defensà la seva Ars Magna davant doctors de la Sorbona.

A Montpeller trobà oïdes atentes entre metges i teòlegs. A Roma apel·là al papat per fundar escoles trilingües. A Gènova, Nàpols, Pisa i Viena cercà mecenes i deixebles. Però fou al nord d’Àfrica —a Bugia, Tunis i potser Alexandria— on la seva aposta assolí la màxima intensitat: parlà en àrab, debaté en públic, fou empresonat… i tornà.

Llull no temia el conflicte. Entenia que el pensament només té valor si se sotmet a prova. Portava amb ell pergamins, rodes lògiques, taules combinatòries… i la convicció que la raó podia ser més poderosa que qualsevol exèrcit.

Fins a una edat molt avançada —més enllà dels vuitanta anys— continuà embarcant-se cap a ports hostils amb la intenció de persuadir. El seu objectiu no era la victòria doctrinal, sinó l’entesa. La Mediterrània no era per a ell un mur, sinó una aula immensa. Un espai on l’altre no era enemic, sinó interlocutor.

Recorregué Europa i el nord d’Àfrica per ensenyar, debatre i convèncer. Viatjà fins al final de la seva vida portant el seu sistema pertot

Precursor de la intel·ligència artificial

Molt abans que existissin ordinadors, algorismes o xarxes neuronals, Ramon Llull concebí una màquina del pensament. La seva Ars Magna, ideada al segle XIII, no era una metàfora: era un sistema lògic, combinatori i visual amb el qual aspirava a demostrar les veritats universals mitjançant la raó. Rodes mòbils, lletres, taules, principis absoluts… Tot articulat amb precisió per produir conclusions irrefutables. Fou el primer algorisme filosòfic de la història.

No creà el seu sistema per impressionar teòlegs, sinó per dialogar amb el món. Amb cristians, musulmans i jueus. Volia que la veritat no s’imposàs des d’una autoritat indiscutible, sinó que pogués comprendre’s des de la raó compartida. El seu somni era tan agosarat com meticulós: construir un llenguatge comú capaç de superar barreres religioses, culturals i lògiques. El semiòleg i novel·lista italià Umberto Eco ho expressà així: “Llull, amb la seva Ars Magna, oferí una de les primeres temptatives de formalització del pensament, anticipant aspectes fonamentals de la semiòtica moderna”.

El músic i compositor mallorquí Joan Valent, que actualment prepara l’òpera Lo Foll, dedicada a Ramon Llull, ha aprofundit en la seva obra i pensament. Després d’aquest estudi, veu en Llull una figura de potència contemporània encara insuficientment reconeguda: “Les figures de l’Ars Magna són el primer algorisme que ha documentat el món. És un algorisme que li donà Déu. Llull no és passat. És futur. I és un futur que ja ha arribat”. I afegeix: “És un personatge que ho mereix tot. És molt poc conegut. Només se’l reconeix per la llengua o la religió, però és molt més que això”.

La seva Ars Magna anticipà la lògica computacional. Fou precursor de la IA, de la semiótica moderna i del somni d’un llenguatge universal

Llull, visionari i estructurador d’idees, anticipà un model de pensament sistemàtic que avui s’estudia en la intersecció entre filosofia, semiòtica, computació simbòlica i diàleg intercultural.

La seva influència, encara que parcialment oblidada durant segles, ressorgí en els fonaments del pensament modern. Inspirà Giordano Bruno. Anticipà la idea d’un llenguatge formal en Leibniz. Avui, la seva obra s’estudia en contextos que ell mai no hagués imaginat: teoria de sistemes, intel·ligència artificial simbòlica, semiòtica digital. Ho deixà escrit l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, amb una certa ironia: “Raimund Luli inventà a la fi del segle XIII la màquina de pensar. [...] La seva famosa inutilitat no disminueix el seu interès”.

Llull no volia calcular. Volia fer intel·ligible l’absolut. La seva lògica no era una eina de control, sinó de comunió. El seu sistema no reduïa el misteri: l’ordenava amb amor. Fou, en definitiva, un alquimista del pensament. I el seu llegat, lluny d’esgotar-se en la història, continua interpel·lant els desafiaments del present.

Si alguna cosa ens recorda Ramon Llull, des del seu segle i la seva illa, és que raonar no és només un exercici tècnic. També és una forma d’estimar.