Pavese, l’escriptor de la parola giusta

En la contracoberta del llibre Hotel Roma de Pierre Adrian (França,1991) llegim: “El 27 d’agost del 1950, Cesare Pavese es va suïcidar a l’habitació 49 de l’Hotel Roma, a Torí. Va deixar una nota de disculpa, uns quants poemes i un diari personal: L’ofici de viure”.

L’ofici de viure és, juntament amb El llibre del desassossec de Fernando Pessoa, dos dels llibres que més em van colpir de jove. Han estat dues lectures per a tota la vida. Amb un to sovint amarg, però amb lucidesa i grandesa narrativa, tots dos, Pavese i Pessoa, hi raonen sobre de la vida, l’amistat, la mort, l’amor, la bellesa, la memòria i la literatura, entre altres grans temes.

Pierre Adrian es confessa en Hotel Roma com un enamorat de Pavese i de Pasolini, a qui dedicà el seu primer llibre, La Piste Pasolini (2016), guardonat amb el premi Deux Magots i el François Mauriac de l’Académie Française. Des d’aquella opera prima, aquest escriptor, jove encara, no ha parat de produir obres interessants. Des âmes simple, una novel·la de 2017, també premiada, el va consolidar dins la narrativa francesa; els assaigs Le Tour de la France par deux enfants d'aujourd'hui, en col·laboració amb Philibert Humm, i Que reviennen ceux qui sont loin, van demostrar que tenia motles coses a dir i sabia dir-les. I ara, el seu darrer treball i motiu d’aquest article, Hotel Roma, centrat en la figura de l’escriptor Cesare Pavese, i finalista dels guardons Femina i Renaudot, ve a confirmar que Pierre Adrian és un bon assagista, un crític literari audaç i un narrador d’estil esmolat i atractiu.

Escric aquest petita nota bibliogràfica per tal de situar Pierre Adrian en el panorama literari actual i subratllar-ne diversos aspectes: la seua joventut —estudià historia i periodisme i publicà el seu primer llibre als vint-i-cinc anys—, la maduresa de la seua prosa, i els dos autors a qui ha dedicat lectures, recerca, viatges i escriptura: Pasolini i Pavese: “I si un dia vaig col·locar L’ofici de viure al costat dels Escrits corsaris entre els meus llibres de capçalera el cas és que totes dues obres s’oposaven”. [...]  “Pier Paolo Pasolini havia sigut l’escriptor de quan tenia vint anys, i seria per sempre un dels poetes de la meua vida. [...] Cesare Pavese es va convertir en l’escriptor dels meus trenta anys sense dubte perquè jo ja no buscava un guia sinó només algú que em fes companyia. Ara jo havia acceptat el món i renunciat a transformar-lo. Piemontès tenebrós, dur, lacònic, sentenciós, Pavese era l’amic estimat que feia lliscar les seves menuderies discretament, com pedretes a la sabata”.

Hotel Roma és l’homenatge a un escriptor que l’acompanya i obsessiona i que el du a emprendre un viatge amb l’afany de reconstruir les passes de l’últim estiu de Pavese, marcat pel turment i el desassossec. El narrador, acompanyat de la seua estimada, s’endinsa en l’atmosfera dolça i embriagadora, a voltes melancònica, del Piemont, visita els llocs preferits de Pavese i es perd en llargues passejades per Torí, on ens du a la trobada de personatges com ara Monica Vitti, Calvino, Antonioni, o Natalia Ginzburg a qui, al meu parer, esmenta massa de raspalló.

Les darreres passes de Cesare Pavese

En aquesta anades i vingudes, Adrian ens presenta la seua companya de viatge sense dir-nos qui és. Li diu “ella”, la “jove morena, la noia bruna”. Només sabem que és francesa, com ell, que viu a París. Ell li ha regalat una novel·la de Pavese, La lluna i les fogueres, i ella se n’ha enamorat -de tots dos. Es troben cada cert temps a Torí, ell ve de Roma, ella de París, i des de Torí van amunt i avall a la recerca de pistes i indicis que ajuden a entendre qui fou Pavese, però sobretot, per què se suïcidà aquella nit d’agost a l’Hotel Roma, en una ciutat somorta en la calor on tothom havia fugit a mar, com diuen els italians: “Va morir a l’estiu. La nostra ciutat, a l’estiu, està deserta i sembla molt gran, clara i sonora com una plaça [...]. No hi havia ningú de nosaltres —escriu Natalia Ginzburg—. Per morir, ha triat un dia qualsevol del tòrrid mes d’agost, i ha triat una habitació d’hotel prop de l’estació, ha volgut morir com un foraster a la ciutat que li pertanyia”. Adrian es documenta i refà, un a un, els darrers moviments de Pavese des del 26 fins al 27 d’agost: visites a les redaccions dels periòdics, nombroses trucades. Pavese intenta, d’alguna manera, que algú el salve del naufragi final. Fa tota mena de gestos i intents, però els amics estan tots lluny. La nit i la soledat se l’enduen finalment.

Pierre Adrian ha escrit una obra que entrellaça gèneres literaris: assaig literari i alhora llibre de viatges, dietari i relat apassionant i seductor, tot alhora. Escrit des de l’admiració i des de la “persecució”, Hotel Roma és un llibre producte de molts altres llibres on la literatura dialoga amb la literatura. De vegades, parlar de nosaltres a través dels altres és una opció molt encertada, perquè regala distància i elegància. Hotel Roma és el retrat de Pavese, però també el de Pierre Adrian.

A partir de la visita als llocs que ell va trepitjar, dels seus versos i reflexions, de fragments llegits i rellegits, Adrian malda per entrar en l’ànima de Pavese: “Això és el que m’agrada de la gent. Que deixin viure els altres” i “Per suïcidar-me, espero que faci bo; no vull que m’enterrin sota la pluja” escriu en Entre dones soles. O “No vas lluitar mai, recorda-ho. No lluitaràs mai”, “He complert amb la meva part pública. He fet el que he pogut. He treballat. He donat poesia als homes. He compartit les penes de molts”. I finalment: “Tot això em fa fàstic. No tinc paraules. Un gest. Ja no escriuré més”. Són les últimes paraules de L’ofici de viure. Però Adrian va molt enllà: repassa i evoca els autors que Pavese va llegir i traduir, els seus viatges, escassos, les dissortades històries amoroses, abundants, que podem resseguir a través de cartes i anotacions. I les seues amistats, que tant el van estimar i que arribaren tard a salvar-lo: “No sabia estimar els amics quan eren lluny, no volia patir per la seva absència i procedia a incinerar-los en els seus pensaments”, rememora Ginzburg en Retrat d’un amic.

La veu de Pavese s’entrellaça amb les reflexions de Pierre Adrian com la figura d’algú proper i conegut que s’interroga sobre el misteri de la belllesa, l’amor, l’amistat i la memòria, per trobar una mica de consol en i per a l’ofici de viure, mai millor dit. I ho fa en un llibre que deixa empremta, que du a més llibres, amb nombroses referències cinematogràfiques i literàries, i que ens encomana la passió per la vida, per la literatura i pels paisatges del Piamont, perquè, entre moltes virtuts, Hotel Roma és un guiatge fantàstica per a recórrer Torí i el Piamont.

Pierre Adrian posa a prova en aquest llibre la seua vessant d’historiador, la perícia del periodista i investigador i la seua destresa com a narrador, un narrador àgil, divertit, precís i, a estones, punyent. Mestre d’imatges, com ara quan parla d’un “matí de maig, quan la felicitat sembla un pi pinyoner desplegat cap al cel blau, quan tot es fa possible” i, sobretot, un escriptor que domina el ritme del relat i sap intercalar la seua veu amb la veu dels altres.

Veus i espais que parlen de Pavese

Adrian rellegeix Pavese: L’ofici de viure, La lluna i les fogueres, El bell estiu, Entre dones soles. Visita i recorre els seus escenaris, els paisatges que l’escriptor piamontés va conèixer, les cases on va viure, els carrers per on va transitar, els cafès on parava, les fondes on bevia el vi barbera, però també la casa museu i espais dedicats a l’escriptor. Adrian parla amb tot aquell que li puga donar informació i l’ajude a veure allò que voldria trobar... Raons, baules perdudes... I finalment, entra en l’habitació on Pavese es va traure la vida, coneguda com “l’habitació Pavese”, i que es pot visitar quan no està ocupada pels hostes.

Adrian s’amara de Pavese per tal de sentir allò que l’escriptor pogué sentir. Intenta posar-se en la seua pell. I en aquest recorregut tossut aconsegueix parlar amb diverses persones que van conèixer algú que va conèixer Pavese, però són testimonis llunyans, indirectes. I a l’escriptor li fa la impressió d’haver-hi arribat tard. Potser sí, ell mateix ho reconeix, de vegades ha deixat passar oportunitats. Tanmateix, al final del seu periple aconsegueix un testimoni directe, el de Franco Ferrarotti, company de Pavese a l’editorial Einaudi i a qui escoltem amb passió: “Ferrarotti recorda que a la casa Einaudi, d’on el seu amic era ‘la columna vertebral’, després de llargues jornades de traducció i d’haver girat durant hores un problema en totes direccions, quan finalment havien encertat la parola giusta, la paraula perfecta, anaven a celebrar el nou descobriment als antros de barriada. Pavese em va ensenyar el significat de la paraula correcta, diu Ferraroti. El barbera fluïa a base de bé fins que el tuguri tancava. Celebraven la victòria de la llengua i encabat s’explicaven històries dels turons i de quan eren petits”.

Pavese, sempre a la recerca de la parola giusta, fou un dels grans poetes i escriptors del segle XX, i molt bon coneixedor de la literatura nord-americana, un dels més grans experts del moment. La va llegir amb dedicació i minuciositat i la va importar a Itàlia a través de les traduccions que va publicar a Einaudi, sovint fetes per ell mateix, com ara la seua versió de Moby Dick. Empenta i ànima de l’editorial, editor, traductor, escriptor. Natalia Ginzburg i Italo Calvino treballaren amb ell i se’n feren amics. Grans amics.

Ginzburg i Calvino, amics de l’amic

Amic estimat, en diu Pierre Adria, d’un Pavese que només coneix a través dels versos de la literatura. Cert, Pavese, a pesar de la seua personalitat esquerpa i fugissera, es feu estimar. Natalia Ginzburg escrigué en Retrat d’un amic, un text breu i commovedor, ple d’estima i dolor, recollit en Les petites virtuts: “Tots érem molt amics, i ens coneixíem des de feia molts anys, érem persones que havíem treballat i pensat juntes”. Ginzburg recorre Torí amb cos i el pensament mentre evoca la pèrdua i els versos de l’amic: “L’amic mesurava la ciutat amb les seves llargues passes, tossut i solitari. S’amagava a les cafeteries més apartades i plenes de fum... [...] els seus versos ressonen en les nostre oïdes quan tornem a la ciutat, o quan hi pensem. Ni tan sols sabem si són versos bonics, perquè formen part de la nostra joventut [...] No va tenir mai una dona, ni fills, ni una casa pròpia. Vivia amb una germana que estava casada... Venia, de vegades, a les nostres cases, i escrutava, arrugant el nas i amb cordialitat, els fills que naixien, les famílies que construíem [...] Alguna vegada estava tan trist que nosaltres hauríem volgut ajudar-lo, però no ens va permetre mai una paraula pietosa o un gest de consolació”.

I si les paraules de Ginzburg són emotives, no ho són menys les que, uns dies després de morir Pavese, Italo Calvino escrivia en una carta a Isa Bezzera: “Per a mi Pavese significava molt: no només era el meu autor preferit, un dels meus millors amics, un company de feina durant anys, un contacte diari, sinó que era un dels personatges més importants de la meva vida, a qui dec tot el que soc, qui va determinar, dirigir i impulsar la meva vocació i posteriorment tota la meva feina, qui va influir en la meva manera de pensar, en els meus gustos, fins i tot en el meu estil de vida i en el meu comportament. [...] Tots els llocs, tots els papers i totes les obres en què visc sempre han estat impregnats de la presència de Pavese en mi; estic intentant  —i ho estem intentat tots, amics i companys— omplir aquest buit terrible. [...] Em demanaràs, com es demana tothom: ‘per què es va suïcidar?’. Els que el van conèixer van quedar de pedra amb la notícia, però no se’n van pas estranyar: Pavese estava obsedit pel suïcidi des de d’adolescència, així com per la solitud, pels atacs de desesperació, per la insatisfacció que li inspirava la vida. Tot plegat ho portava amb el seu posat esquiu i contingut”. No obstant, jo personalment creia que ell era molt dur i tossut, una trinxera: el tipus de persona en què penses per animar-te quan estàs desesperat: Pavese aguanta, per això“.

La mort dels amics ens sotraga, i de vegades ens desperta, ens convida a no menysprear els dies, i ens ajuda a fer les paus amb la vida. La mort dels amics ens du a cercar raons i maneres, a voltes en els llibres, sobretot en llibres com aquest, Hotel Roma.

En la contracoberta del llibre Hotel Roma de Pierre Adrian (França,1991) llegim: “El 27 d’agost del 1950, Cesare Pavese es va suïcidar a l’habitació 49 de l’Hotel Roma, a Torí. Va deixar una nota de disculpa, uns quants poemes i un diari personal: L’ofici de viure”.

L’ofici de viure és, juntament amb El llibre del desassossec de Fernando Pessoa, dos dels llibres que més em van colpir de jove. Han estat dues lectures per a tota la vida. Amb un to sovint amarg, però amb lucidesa i grandesa narrativa, tots dos, Pavese i Pessoa, hi raonen sobre de la vida, l’amistat, la mort, l’amor, la bellesa, la memòria i la literatura, entre altres grans temes.